He començat el llibre "Vida líquida", del sociòleg Zygmunt Bauman. El principi del llibre em fa pensar. Posa en qüestió els beneficis de la idea d'individualitat en la que tots, aquí, hem estat educats. "Sigues tu mateix!", ens diuen i assumim. I l'autor diu que en certa mesura, això ens fa a tots iguals, per què el fet de preocupar-se de similar manera de la realització d'aquesta idea, equipara força els nostres comportaments i ens fa homogenis enlloc de més diversos.
Recentment he llegit alguns assajos de Montaigne. M'hi va portar una entrevista a Vicent Alonso, que l'ha traduït al català. Allà es parlava de la influència de Montaigne, entre d'altres, sobre Josep Pla. Dels dos, a mi m'interessa molt la seva capacitat i disposició per parlar de tot i de qualsevol cosa. I, entre l'entrevista i la lectura directa, he entès també que, més enllà de la seva saviesa, el que permetia a Montaigne parlar de tot era pensar que no hi ha més certesa que la d'allò que tu vius. Es veu que Pla diu a "El quadern gris", que el pensador francès tenia una idea molt precisa de la insignificant posició de l'home sobre la terra. Si parteixes de la humilitat d'acceptar aquesta limitació en el teu coneixement, també obtens llicència per dir el que penses sobre qualsevol cosa. Una perspectiva ben diferent a la del saber especialitzat, que dona per fet que tots podem saber sobre una única cosa, i sobre aquesta tenir alguna mena de veritat exclusiva.
També m'he acabat una novel.la de John Le Carré, "Amigos absolutos". Fascinant, absorvent i terrorífica. Crec que ha impregnat de cert pessimisme els meus dies d'hivern. Com fan les novel.les d'espíes, t'explica el que pot estar passant al teu costat sense que tu ho vegis. Però, més enllà d'això, també m'ha arribat la figura del seu personatge principal, Mundy, que, més enllà del seu pas pels serveis d'espionatge, intenta reconstruir la seva vida tres o quatre vegades en versions força diferents, en un mon en que no es pot agafar a res (la vida líquida de Bauman?).