Moment grandilocuent.

Un matí d'aquest passat estiu, a casa d'un amic, aquest, eufòric, va posar l'obertura de Tanhauser, de Wagner, a tota pastilla. He de reconèixer que l'experiència em va impactar, i durant les setmanes següents la solemne melodia em va tornar persistentment al cap en diversos moments, donant aire heroic a les meves accions més insignificants, fins que vaig anar a buscar el disc a la biblioteca i m'el vaig posar sense mesura unes quantes vegades a casa. El mon està ple d'ànimes sensibles que rebutgen el so apocalíptic d'aquest compositor, però he de reconèixer que no és el meu cas. Potser per què de petit, de la mateixa manera que l'Obèlix va caure a la marmita de la poció màgica, ja vaig sentir i em vaig enganxar a aquesta música, fins el punt de portar el disc al meu parvulari, quan la mestra ens va demanar que portéssim discos que ens agradessin (acollonits, es deurien quedar!). Crec que aquest és l'efecte que va desvetllar el meu amic a casa seva, provocant el retrobament amb la meva magdalena.