L'altre dia vam tenir un petit debat amb alguns companys de Nativa sobre el fet de si havíem de formular crítiques "negatives" o no, als nostres comentaris sobre grups, concerts i enregistraments, a la revista.
La postura dels contraris a fer-ho, donava arguments com "el que cal fer és informar sobre el que hi ha o passa, i no donar la pròpia opinió", "una crítica negativa pot enfonsar un grup", o "millor no dedicar espai a parlar del que no ens agrada: el silenci ja és una crítica".
La meva opinió era a favor de les crítiques que poden posar en qüestió, en certa mesura, diametralment oposada al recull d'arguments anteriors: "la informació sobre el que hi ha o passa és fàcil d'obtenir (a internet podem trobar els components del grup, els instruments que toquen, les cançons que toquen,....), el difícil i necessari és la opinió", "una crítica negativa ben argumentada pot ajudar a un artista a millorar el seu treball (o a defensar més el que fa)", i "parlar només del que ens agrada, no és informar al lector i ajudar-lo a escollir, i és fomentar el sectarisme".
Ja ho he dit alguna vegada, crec que darrera de tot això, hi ha una concepció de la crítica -no només artística, també política i social- errònia, com si fos una eina per destruir l'enemic i no un factor constructiu. I també una mostra de que vivim en una societat feble, tova, poruga, inconscient dels elements constructius que hi ha en la confrontació de parers, desconfiada en relació als fruïts positius -per a tothom!- del debat, i, pel mateix motiu, tendent a la disgregació, en grups de tota mena, endogàmics, homogenis i aïllats, que s'ignoren mútuament.
I, per descomptat, també hi ha una visió errònia i limitada de la discrepància, que a cops només es pot veure en blanc i negre, com a signe d'adhesió o rebuig absoluts i sense matisos, com a element de divisió maniquea, i com a lluita entre enemics. Com si no fos la realitat molt més complexa!