La fisica i la musica.

L'altre dia vaig parlar amb un músic que diu que no vol engreixar la llista de músics (amb tendència a engreixar?) que es dediquen a fer música amb un ordinador sobre un escenari. Diu que té ganes de tornar a un instrument més físic i bellugar-se quan actúa.

I de fet, jo em pregunto si es pot prescindir del corporal en la música. Una pregunta estranya per a mi. No fa tant, hauria parlat de sentiments, idees, i potser d'esperit, al referir-me a la música, però no de cossos. I mira que és un oblit prou estúpid, per què aquí està el ball per recordar-nos contínuament el vincle. Tot i que, es clar, alguns, de manera una mica inconscient, a vegades pensem que això no és prou cultural... O, en un altre sentit, els intèrprets d'instruments clàssics -i els cantants!-, també tenen prou clar, que hi ha una duríssima disciplina física a tenir en compte, per aconseguir sons meravellosos.

Si el cos, les emocions i les idees estan tan íntimament vinculats com que un encongiment del pit pot estar relacionat una pena que et guardes, o una mirada desviada amb quelcom que no vols explicar, es fa difícil pensar en una música que expressi aïlladament una idea o un sentiment, sense algun vincle físic i corporal -un moviment, una llàgrima, una contractura,...- en el compositor, en l'intèrpret i en el que l'escolta.

Dominique A

Penso que el darrer disc de Dominique A, "l'Horizon", és fantàstic. Potser el millor que ha fet. No obstant, si no m'equivoco no té la repercussió que han tingut els seus anteriors treballs. La sorpresa ja ha passat. Dominique A ja no és novetat.

Si fos un artista mainstream no seria problema. Els darrers discs de La Oreja de Van Gogh, d'Estopa o de Red Hot Chili Peppers no tenen problemes amb el seu públic, que els hi és fidel. En aquests casos, la repetició i la possible devaluació artística del grup, poden passar desapercebudes durant molt de temps pels seus seguidors i no ser problema.

Però el que a vegades és considerat públic inquiet, que deu ser el públic tipus que escolta Dominique A, no funciona així. És un públic inquiet que busca i que vol ser el primer en trobar. Trobar i ser el primer, com a objectiu, potser per sobre d'escoltar en profit propi. No hi ha temps per escoltar gaire estona. I si Dominique A ha fet avenços subtils per fer cançons encara millors, per integrar el que abans han estat línies de recerca disperses i per expressar millor el seu món, potser no és prou notícia per un rastrejador compulsiu de tendències.

Recomanació

Ja vaig escriure sobre l'impacte que em va causar aquell concert, que al cartell que l'anunciava es presentava com d'un grup anomenat Sixfingers, i que després he aclarit que és el títol del disc de Peter Thompson, el cantant i responsable del projecte. Aquest bon home ha tingut la generositat de penjar el seu disc a internet, per què s'el baixi qui vulgui al seu ordinador. Jo ho vaig fer, i des de llavors cada cop que em retrobo les seves cançons en l'escolta aleatòria del meu itunes vibro. Us recomano que també ho feu. Val molt la pena. Si no falla l'enllaç, només cal clicar aquí: http://www.cutlassrecords.com. Si no va, busqueu el racó de Peter Thompson a la plana de cutlassrecords, i accediu allà on diu "music".

La força i Huston.

Recentment, hi ha hagut persones que m'han impressionat per la seva força vital. No és que no tinguin els seus alt-i-baixos emotius com tothom, no és que tinguin una idea més convincent del món, no és, ni tan sols que siguin persones més segures, però si que tenen una força en els seus comportaments, en l'expressió de les seves idees i emocions, per sobre de la mitjana, que a mi em produeixen un impacte que m'admira i, en ocasions, també m'afecta positivament. A mi, que sovint tinc massa fe en la força de les idees i l'intel.lecte, em fa pensar el fet que no és aquest l'origen de la força d'aquestes persones. Poden ser molt cultes i reflexives, però no és d'aquí d'on prové aquesta força que tenen. Té a veure amb una altra cosa, amb les actituds, amb la relació amb la seva pròpia naturalesa,... no sé.

Això em fa pensar en una conversa que tenia l'altre dia, sobre John Huston, el director sobre el qual estan fent un cicle a la Filmoteca de Barcelona. També és un descobriment de la mateixa mena. Abans no distingia l'atractiu de les seves películes. Ara em fascina la seva força, la mirada compasiva sobre els seus personatges, la presència de la natura a les seves pel.lícules,... En la conversa, ens preguntàvem si tot això prové de la seva cultura i coneixement, i ens dèiem que no, que potser venia d'una altra banda. D'una manera de ser que integra en la persona, sense necessitat de descodificacions intel.lectuals, la visió del món. Ens preguntàvem si en el món actual es pot seguir tenint aquesta força o si això és una possibilitat que es tendeix a perdre en els temps que corren.

Tocar de peus a terra amb Bob Dylan.

Ahir vam anar a veure un concert de Bob Dylan a Perpinyà. El concert no va ser gran cosa: el Dylan estava molt malament de la veu, i el grup era molt funcional. Sense ser un desastre, quedava lluny de ser un gran esdeveniment. Podríem posar-nos catastròfics, i dir que va ser una presa de pel, però mira, avui estem positius, i en farem una lectura òptima.

És sabut que la fama, les projeccions que molta gent ha fet sobre ell, el fet de ser tractat com un mite, han estat una preocupació per Bob Dylan. Sembla que no, però tots el tenim aquest problema, tot i que no en la mateixa mesura. Ens comportem en públic, uns davant més gent, altres davant menys, però tots ho fem. Mostrem una o vàries cares nostres. La gent les llegeix i decideix que som així. I a partir d'aquí, tots tenim un lio per gestionar: si volem que sàpiguen més o no, si ens sentim còmodes amb el que pensen de nosaltres o no, si nosaltres ens creiem el que els demés es creuen de nosaltres o no,.... un lio que afecta la nostra vida pública però també la privada, per què no són dues coses separades. No m'estranya que el Dr Pasavento es plantegi desaparèixer.

Doncs bé, l'actitud del Dylan és la d'un expert en la matèria, i en certa mesura és una lliçó. Fa concerts davant 1500 persones, i així enganya menys, per què el veus d'aprop. No es presenta com una estrella, vesteix com la resta del grup, no ocupa un lloc preeminent. No és que sigui humil, no és que no sapiguem -ell, els músics i nosaltres- qui és i què ha fet,... però no ens permet enlairar-lo gaire. Si està afònic, fa tot el concert afònic, que també pot ser llegit com una manera de recordar-nos que és una persona amb bons dies i mals dies. Ni tant sols les seves cançons poden ser preses com una categoria universal. Ahir eren d'una manera, però avui les canta d'una altra i són unes altres. El que l'altre dia podia ser un himne rabiós, avui potser és una mostra de decepció. Res pot ser anquilosat. Res és etern. Actua com un treballador que fa la seva feina. D'alguna manera, el que fa, és una toma de terra constant pels que el veiem. El que passa és el que passa. Toquem de peus a terra. I no hi ha possibilitat de relacionar-nos amb una fantasia sinó només amb el que fa ell avui.

Son "teatreros" els grans musics catalans?

Després de veure i sentir l'excepcional actuació d'Albert Pla, al PopArb d'Arbúcies, algú em va comentar que una peculiaritat dels genis musicals catalans és que tots tenen incorporat l'element teatral en el seu treball. Segons ell, és estrany trobar grans artistes d'aquí, que es distingeixin per la música sense aquest altre component. Sisa, Carles Santos, Miqui Puig, Pau Riba, o el mateix Pla, confirmarien la regla. Sembla una idea amb fonament.