La musica i les gestions.

L'altre dia vaig entrevistar al Sergio Merino, de la productora Arco y Flecha, per la contra de Nativa. La trobada va ser a la bodega Costa Brava, amb una música fantàstica de fons, i amb unes "navajuelas" a la taula no menys impressionants.

De la conversa em va impressionar la visió filosòfica que ell té sobre la seva feina. Frases com: "la música és important per la vida, per què ens permet imaginar altres sol.lucions per les preguntes que ens fem cada dia" o "la meva feina no consisteix en programar allò que m'agrada sinó en donar una veu a gent que té coses a dir", em van sorprendre. Sintonitzava amb aquesta visió, tot i tenir feines prou diferents.

En contrast, el dia 21 es va presentar el Pla Estratègic de la Música de Gràcia, un treball en l'elaboració i estructuració del qual he participat. L'objectiu central, el que vam proposar l'equip redactor, insisteix en la idea que la música és necessària per viure. No obstant, la presentació que va fer el regidor del districte de Gràcia, que és qui havia fet l'encàrrec, insistia en la importància del desenvolupament del sector quinari (el del coneixement) per l'economia de la ciutat.

La pregunta que em suggereixen aquestes anècdotes és clara: l'economia ha d'estar al servei de la creació o la creació al servei de l'economia? I on diu creació, podríem posar la paraula vida.

Brahms, per Sant Joan

El passat Primavera Sound, la Mònica de BAD TV, em va fer una pregunta poc habitual, en una entrevista -que vam salvar com vam poder- sobre la meva manera de viure la música. Parèntesi: són una gent fantàstica, el José Luis, la Mònica i els seus col.laboradors, apassionats de la seva feina, i amb una actitud que encara contrasta, en el món a vegades una mica fantasma de la música barcelonina. Molt d'estar en el seu lloc, ni més ni menys. Tornem-hi: la pregunta era quina música em poso quan estic trist. Sense pensar-ho massa vaig dir que més que buscar música medicinal que contrapesés el meu estat d'ànim, tendeixo a buscar música que l'acompanyi. Si estic trist, música trista, si estic content música contenta. No sé si és sempre veritat això que vaig dir, però avui és Sant Joan, i quan he arribat a casa m'he posat Brahms, el concert per a piano número 2. No és que sigui un fanàtic de la grandiositat i melodramatisme d'aquest compositor, però trobo que acompanya perfectament el moment: petardos i Brahms, casen d'allò més bé. I aquest punt de tristesa i vivència col.lectiva que formen part dels solsticis (almenys dels meus), van perfectament acompassats amb els "subidons" i ritmes de vals de Brahms.

Absencia

Porto llegides 50 planes de "Dr Pasavento", de Vila Matas. Es veu que el tema central de la novel.la és l'Absència o la Desaparició. D'entrada el tema em semblava del tot aliè. No l'entenia. No li vèia l'interès. Però ja ha començat a interferir en la meva vida. En algun moment del llibre l'autor diu que al donar-se a conèixer com a escriptor, al fer-se visible, va començar a perdre alguna cosa del seu projecte personal de relació amb la literatura. També fa referència a Robert Walser. Un escriptor, diu, que va anar depurant el seu estil -un altre cop l'estil!- fins aconseguir no ser present als seus llibres.

Darrerament, porto algunes reunions de treball en les que em fatiga ser jo mateix. En les que no voldria ser-hi i sentir-me obligat a fer la meva aportació. No estic gens segur de la motivació d'aquestes actuacions. Les faig convençut de la seva adequació professional, però en el fons és impossible deslligar-les d'una recerca de reconeixement personal. Ho veig també en els demés. I m'agafen ganes de ser un d'aquells monjos tibetans que surten a les pel.lícules, que deixen anar una frase després del silenci, i abans del següent silenci. I amb aquesta frase, normalment impersonal, ja ho han dit tot.

També parlava avui amb una amiga, que diu que la gent la creu neutra i es sorprèn quan manifesta una opinió amb contundència.

Començo a entendre que la Desaparició és un bon tema.

Vergonya

L'altre dia vaig escriure un missatge a algú, del que m'avergonyeixo. Parlava de l'emoció que vaig sentir al escoltar un disc de Chavela Vargas, però a l'hora volia deixar clares les barreres i precaucions que tinc a l'hora d'enfrontar-me a música tant explícita i emocional. La conclusió havia de ser que amb tota l'actitut descreguda que pogués tenir, hi havia una emoció que sentia igualment. Una emoció més enllà de la hipotètica identificació amb els amors i desamors que són cantats als boleros. El missatge, llegit més tard, barrejava sentiments i idees d'una manera, que em va semblar ridícula i infumable.
A mí em sembla molt difícil això de combinar sentiments i idees en una expressió. I també em sembla difícil mantenir la confiança en quelcom que has escrit, si hi has arriscat molt al fer-ho. Però està clar que hi ha gent que ho fa molt bé.

Questio d'estil

Llegeixo a John Berger, a la novel.la "Aquí nos vemos" (m'ha agradat moltíssim aquest llibre! quina manera de trobar sentit a les coses sense tancar-les! i quina capacitat per dir les coses amb la màxima facilitat possible,....):
"Por diferentes razones, los dos creíamos que el estilo era indispensable para vivir con un poco de esperanza; y la elección era vivir esperanzado o desesperado. No había término medio. (...) ¿Estilo? Cierta levedad. Una sensación de vergüenza que excluye ciertas acciones y ciertas reacciones. Cierta manera de sugerir elegancia. La suposición de que, pese a todo, se puede buscar, e incluso encontrar, a veces, una melodía. El estilo es algo muy tenue, sin embargo. Viene de dentro. No es posible encontrarlo fuera. Puede que el estilo y la moda compartan un mismo sueño, pero se crean de forma distinta. El estilo entraña una promesa invisible. Por eso requiere y fomenta cierta capacidad para la entereza y una manera especial de acomodarse en el tiempo. El estilo está muy cercano a la música."
I segueix,....
Penso que l'estil interessa molt a alguns músics que conec, i, després de llegir això, no hi ha més remei que considerar que és una bona notícia. A l'hora, però, també em sembla que l'estil és un corsé massa dur per a molts, a la música i a la vida. Una contenció de no es sap encara què. Una moderació formal d'un contingut encara per descobrir. I això no seria tan bona notícia.
A la vida, és fàcil, per exemple, trobar a faltar l'estil quan t'agrada molt algú. Et sents un babau cada cop que obres la boca (o cada dos cops). Però si no fiquessis la pota, no trobaries la necessitat d'estil. Com pots buscar la melodia si abans no has fet una mica de soroll poc elegant? El balanceig entre mesura i desmesura és del tot necessari. Per això, per exemple, m'agrada la manca de prejudicis de Sanjosex.
No sé si ho entenc del tot, però Berger també diu: "¿Por qué el aullido, entonces? El estilo sale de dentro pero su convicción es prestada; tiene que tomarla de otra época para depositarla en el presente, y a cambio del préstamo dejarle algo en prenda a esa otra época. El apasionado presente es invariablemente demasiado corto para el estilo."
Sembla que té alguna relació amb aquest conflicte.